Objectius.
Premi destinat a reconèixer i divulgar les aportacions que han conduït a un creixement de la professió, ja sigui en activitats de especial relleu o en el conjunt de la trajectòria professional, d’una/un infermera/er catalana/là o vinculada/at als Països Catalans.
Bases.
Per optar al Premi és imprescindible:
1. Omplir un formulari de sol·licitud segons model, degudament signat manual o digitalment, on consti: les dades del candidat; nom i cognoms, telèfon i correu electrònic i professió, acompanyada d’una proposta raonada i un currículum vitae del candidat al premi, i haurà de ser acceptada i/o presentada per la Societat Catalanobalear d’Infermeria a la Junta de Govern de l'Acadèmia. El material lliurat quedarà en poder de l’Acadèmia.
2. El candidat ha de ser soci de l’Acadèmia, amb una antiguitat mínima de dos anys, els quals han de ser anteriors al termini de presentació establert en aquestes bases i sense intermitències.
3. Les candidatures s’hauran de fer arribar en format Word o PDF per correu electrònic a premis.academia@academia.cat abans de les 24:00 hores del dia 2 de febrer de 2021. Aconsellem que les candidatures es presentin com a mínim 48 hores abans de la data límit per a donar marge a solucionar, si s’escau, possibles incidències de caire administratiu que puguin implicar la no acceptació a tràmit de la candidatura.
Si hi ha algun problema amb el format digital esmentat, comentar-ho prèviament amb la Secretaria de Premis de l’Acadèmia.
Totes aquelles candidatures que es rebin al servidor de l’Acadèmia amb posterioritat al termini de presentació establert en aquestes bases no serà acceptada.
4. El premi estarà dotat d’una placa acreditativa i el nomenament de Soci d’Honor de l’Acadèmia.
5. El premi podrà declarar-se desert.
6. El Premi serà lliurat conjuntament amb la resta de premis de l’Acadèmia en el transcurs de l’Acte de Lliurament dels Premis i Beques de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, que se celebrarà el 18 de maig de 2021.
7. Pel fet de presentar-s’hi, tots els concursants accepten les bases de la convocatòria.
Tribunal.
1. El tribunal del premi “Carolina Meléndez” estarà format per la Junta de Govern de l’Acadèmia, a proposta de les candidatures presentades per part de la Societat Catalanobalear d’Infermeria, que es podrà assessorar per aquelles persones que cregui més adients en relació a les propostes presentades.
2. La decisió del Jurat serà inapel·lable i, no es farà difusió de les puntuacions assignades a les candidatures presentades, excepte a títol individual i referida a la pròpia candidatura presentada, en cas de demanar-ho.
Termini: 02/02/2021
Primera infermera –i exalumna– invitada com a conferenciant en la inauguració del curs 1972-1973; amb el títol de La enfermera en la sociedad de hoy, recordava el valor humà de la presència de la infermera al costat de la persona malalta, sovint menystingut per l’enlluernament que les tècniques modernes ofereixen.
L’any 1968, en celebrar-se el cinquantenari de la primera promoció de l’escola, es va crear l’Associació d’Exalumnes: el seu primer càrrec hi va ser de vocal a la Junta durant els anys 1968-1969, més endavant va ocupar-ne un temps la presidència.
Ben aviat va ser una de les impulsores del butlletí mensual de l’Associació, on va col·laborar amb una secció fixa Les professionals opinen, en la que van desfilar moltes persones significatives de la infermeria del moment: la primera entrevista va ser dedicada a Maria Llobet, a qui havia conegut en el Congrés del CIE a Montreal (juny de 1969), iniciant-se així un contacte i bona amistat que el temps només faria que refermar. Lectora de revistes professionals anglo-saxones, es mantenia al corrent i sovint difonia a través del “Butlletí” novetats o curiositats que en provenien.
Una altra activitat de l’Associació que va facilitar la interrelació de la Carolina amb les inquietuds de les infermeres del moment, van ser els cursets d’actualització oberts a tots els professionals: cal recordar que eren temps en què no hi havia programes de formació continuada, ni estudis de postgrau que no fossin estrictament d’especialització. Els contactes i els intercanvis que es van produir en aquest entorn van ser potenciats després a través del Col·legi d’Infermeres amb l’entrada de la nova presidenta, Pilar de Viala, que el va obrir a totes les infermeres per tal que expressessin les seves inquietuds i necessitats i fer-se’n ella portaveu.
El 1970, Carolina ja és vocal de la Junta Directiva, dins de la Secció d’Organització Hospitalària, un dels molts àmbits de participació creats recentment. Eren uns anys difícils, per la immobilitat de les institucions i de les estructures polítiques, que admetien escasses innovacions, mentre que una gran part del col·lectiu infermer vivia amb frustració les limitacions, tant en el camp assistencial com en el docent. Recordem que l’any 1970 s’havia aprovat una reforma general del sistema educatiu, en què totes les professions s’havien d’encaixar sigui en la línia universitària o en la professional i la infermeria havia quedat pendent de classificar: era, doncs, un moment decisiu per al futur i les infermeres ens crèiem suficientment capacitades per orientar-lo i no dependre solament dels interessos econòmics o d’altra mena que decidirien sense comptar amb nosaltres. Pel novembre de 1971, es va organitzar en el Palau de Congressos una multitudinària I Jornada de Enfermería, en la que es van tractar diversos temes, entre ells la formació de tots els nivells professionals.
Per això, la primera tasca que es va emprendre formalment va ser un projecte de reorganització dels estudis justificant la necessitat d’un personal d’infermeria format amb les directrius internacionals més modernes, si de debò es volia obtenir un sistema d’atenció a la salut de qualitat. I aquestes directrius passaven per una formació al més alt nivell possible per a cada grup, fossin infermers, auxiliars o tècnics.
D’entre els grups sorgits espontàniament més consolidats hi havia la Secció d’Estudis d’Infermeria i l’anomenada Comissió d’Escoles d’Infermeria; les reunions eren obertes a totes les col·legiades i per això acostumaven a ser molt nombroses, encara que la presència d’unes i altres persones era discontínua perquè no podien deixar sempre desatesos els seus llocs de treball: calia destacar un petit grup representatiu encarregat de donar forma i posar sobre el paper les decisions comunes. Així va néixer l’equip redactor de l’avantprojecte dels estudis universitaris integrat per Maria Llobet i Carolina Meléndez, integrants del primer grup i per M.Dolors Agell i jo mateixa, del segon: d’aquesta manera hi confluien coneixements nascuts d’experiències assistencials i docents. El document va ser presentat a la Delegació del Ministeri d’Educació el 31 de desembre del mateix any.
Dos anys després, el mateix “quartet” va elaborar la ponència que els organitzadors del Segon Congrés d’Hospitalsva confiar al Col·legi d’Infermeres: en ella ja es parlava de l’intercanvi de professionals que la futura Unió Europea propiciaria...
Una altra trobada professional de gran ressò van ser les Jornadas Nacionales de Enfermería, celebrades el novembre de 1974, de les que la Carolina va ser, si no la inductora absoluta, almenys la força impulsora que va moure totes les col·laboracions per a fer-les possibles. Totes aquestes activitats barcelonines eren simultànies amb la participació en iniciatives que anaven sorgint en altres punts de la península.
El setembre de 1971 és invitada a presentar l’única ponència escrita per una infermera –la resta eren totes de metges– en les Jornadas de Enfermería de l’escola d’ATS de la Universitat de Santiago: el tema tractat va ser La enfermera supervisora.
A partir de l’èxit de convocatòria de les jornades de Barcelona, es van succeir les invitacions a intervenir en les cada vegada més nombroses trobades professionals, cosa que incrementa la seva experiència i a la vegada la converteix en una assessora imprescindible, tant en el camp teòric de la infermeria com en el terreny pràctic de la gestió, que és en el que ella es movia professionalment.
En una breu semblança escrita arran de la seva mort per M. Àngels Camp, cap d’estudis de l’EUI Santa Madrona, consta que l’any 1982 era assessora temporal de l’O.M.S.
Amb motiu de celebrar-se el 1987 els 70 anys de fundació de l’Escola Santa Madrona, ja en els darrers temps de la seva vida, des del seu càrrec de directora Carolina és coorganitzadora dels actes commemoratius: entre ells, un Seminari Internacional d’Infermeria que va comptar amb la presència de Mrs. Muriel Poulin, de la Universitat de Boston; de la investigadora independent del Regne Unit, Mrs. Rosemary White i de Mme. Françoise Maillard, de l’escola ginebrina Bon Sécours entre les col·laboracions estrangeres, a més d’una amplíssima representació de la infermeria del país que van fer presents els més diversos àmbits professionals i geogràfics. Poc després, el 25 de juliol, Carolina ens deixaria per sempre i la seva iniciativa per establir vincles docents entre l’Escola i les personalitats més prestigioses de la infermeria internacional, donaria pas a una línia de formació post-grau que encara perdura.
Es pot dir que no hi havia cap activitat relacionada amb la infermeria de què n’estigués al marge: l’Associació Catalana d’Infermeria, de la qual va ser cofundadora, la revista “ROL”...
De caràcter optimista i amb una visió positiva de les coses, sabia enfocar els problemes racionalment i sobreposar-se amb una certa ironia a les inevitables contrarietats, sense deixar-se arrossegar per les frustracions que sovintegen en la lluita diària pels projectes que valien la pena –i a la infermeria d’una època tan canviant no n’hi faltaven!–. Potser aquestes característiques, unides a una capacitat natural de lideratge, li permetien valorar idees i propostes que sorgien en el seu entorn i assumir-les amb entusiasme com a pròpies, estimulant la participació dels més escèptics.
D’altra banda, sabia fer ús d’un llenguatge diplomàtic que li permetia abordar els afers més difícils sense provocar la immediata reacció negativa de l’oponent: no cal dir com era d’útil aquesta disposició negociadora per navegar en un medi d’interessos enfrontats, tant entre els poders públics i la professió, com entre les visions contraposades de la mateixa infermeria en aquell context de transició.
El treball conjunt en aquells anys d’iniciatives del Col·legi va crear entre les quatre “redactores” una complicitat, un llenguatge en comú, que es va assolir no sense haver de vèncer punts de vista discrepants en alguns aspectes, cosa que de vegades ocupava molta estona i ens feia acabar la sessió amb la sensació de no haver avançat. Però sí que ho havíem fet, i a la vegada, cadascuna de nosaltres havia crescut i s’havia afermat en criteris compartits. El meu record i agraïment personal a les tres que ja no són entre nosaltres.
Roser Tey i Freixa
Infermera - Historiadora